dimecres, 28 de desembre del 2016

escorrialles de lleterada mínima




Escorrialles de lleterada mínima (passi-ho bé de penjat pengim-penjam).

(...)

—De fotre de filòsof i de caminar desvagat remenant-te els collons per un forat a la butxaca, fotent-te mentalment l’erístic, l’agonístic, i no cal dir el ximplístic, i llavors plasmant en paperet la gran pensada, és activitat tot plegat que es resumeix en una sola acció palpable — un remenament de collons.

(...)

—Me la sondrollava sèdul quan
inoportuna la mort trucava
Qui hi ha —que dic
diu —obr collons la mort
—Puta què em duus ni lluus
em prens inconcús per lluç
i a quina hora més inconvenient de pus a pus
sóc a frec d’orgasme i em véns amb l’embús
fot-li’n abús dessús dejús
si tot em pruu molt més no em pruus
—I què te’n duus
amb els teus quatre ossos sense pus
només quatre ossos de pus
i aquest vòmit inconclús

—Tot això li dic mentre no m’he escorregut
i tot el viscut ni conegut
orgasme virtut inòpia i atribut
fot el camp com fa el puput
endut pel torb d’un esternut.

(...)

—En aquests temps d’irracionalitat i cretinisme
silenci i com si no hi ets
caga’t a l’hort i entén-hi els bolets.

(...)

—Estic ple de bones intencions
que immediatament se’n van als collons.

(...)

—Entre els mots qui em posseïren:
eidòlon ostracó.
—Cada jorn en aixecar’m
he ratllat el meu eidòlon
a un ostracó i l’he llençat
i he continuat caminant
desesperat cap a la desaparició.
—Entenc per eidòlon
el meu jo d’ahir qui queia a lloc
com exúvia de metamorfosat insecte.
—Entenc per ostracó
un padellàs de teula o llicorella
àdhuc un palet
on he ratllat l’eidòlon:
la fragmentària representació
del que fugaçment no fui
.

(...)

—Em guaitava el xenopod
qui sempre em trempa a deshora
i al davant del cul erroni.
—Dic: escolta carallot
si els tens els dos a la vora
el cul amb cony és l’idoni.
—No és pas si és ple o buit el got:
la dona un cul que enamora
val per quaranta d’en Johnny.

(...)

—Tanta de merda al món
embussats tots els forats
de tal faisó que la merda rau arreu.
—I cada cop que la terra fot un tomb
ens cau al cap als qui en som cap per avall
una insistent pluja de merda.
—Per molt que vulguis netejar re
sempre t’hi caurà la merda d’estrena
treball sisifesc que no duu enlloc.
—Decidíem molt assenyadament
de doncs mai més no netejar re
ni de cercar a cagar a cap forat inexistent.
—Cada forat tot ocupat de merda
cada forat tot ocupat cada forat
curull de merda sobreeixint merda
cada forat eclipsat cada forat ocupat
per cacatua de caca teua i meua
que embussa cada cràter de volcà de merda
qui bull i bull en ebullició sens fi perenne eterna.

(...)

—Emprenia fortes gambades devers l’arquetip
era l’arquetip simpàtic del trempat heresiarca
un arxiheretge xiroi com cap gínjol i menjant crancs.
—Revelava de franc als creients que el cony de l’ínia és horitzontal
i allò omplia tothom de coratge davant l’universal categòric
hom s’estarrufava de frisança davant l’esplai qui se’ns oferia insidiós.
—A l’esglai davant el gran canyó de la mort se li esmussava el fibló
mentre vora un taüt per a goril·les escopinat per l’oceà
l’arquetip com gerd àrbitre s’atipà de nomenar’ns ectips.
—Jubilàvem ensems els ectips negres blaus verds grocs
execrated excreta of a forgettable season execrats excrements
d’una saó al foll assoc de l’orc al basar ctònic in the devil’s souk.
—Anàdroms li cantàvem a tota mànega llampants psalms de salmó
i ens penjava el moc i s’obsedí amb els qui ens mocàvem a les parets
on per als inics porta-llatzèries trenta-dues fuetades seguides no decretà.
—Amb el formidable despit de la neu m’allunyí vers els turons
en un tres i no res del desig al fastig càmfores en àmfores quin disgust
com això re altre el viure no em tol
em deia mentre fugia melangiós.
—Cruel apoteosi de l’escàndol el picatatxes es desendollava la cucurulla
i místic i amb satiriasi engegava l’engranatge del destraleig
em venien darrere munió a assassinar’m monolític ramat d’immarcescibles cadells.
—Els insurgents corcs del taüt eixien ambtant de llurs amagatalls
desendreçats putxinel·lis es deixondien de llur letargia
i ara esdevindrien amb sort el desllorigador.
Som els trol·laires caos-ficaires merdafiraires!
cridaren jocunds com qui es trencà el sec de la cama a la closca d’un cargol
ritu oníric el llur on vaporós als llunys i alts no em fonc.
—Ran cap ram de follor on aviat n’esclataria l’arquebisbe esquerdà el simulacre
com mardà amb umflades tonsil·les o com tenrec titllat de xacrós
sotjava el vernís trompant del món i amb tremp camaleònic s’hi fongué.
—Amb quin profús sil·logisme no es trobaren de sobte
els del rabiós formiguer espantalls de zoòtrop espatllat
tomb en tomba fiu cascú mentider car com tot no-ningú són colgats en cenotafi.
—La massa de corcs corcada insolvent amb amargor ni aversió
de qui els ulls marejats estergien innombrables pèlags
es reatapeeixen a llur fúnebre bresca consirosos a opacament rostar-hi.
—Havent salvat del fel i el balafi filosòfic un altre escabiós merdhumà
qui amb encant de ministrer no gens irós the shining shores fled
tocaren comiat mesell farciment de desencantat taüt sempre delerós d’àpat.

(...)

—Pengim-penjam per caminets oblics
aturat per vidres inexistents
angles constel·lats d’arbres de penjats
marmòries eixutes pelleringues
amb tasts de cotna d’enrancit pernil.
—Un altre dels ja enjovats als futurs
ous ixents de les trivials matrius
ets l’incansable virolet prenyat
com qualsevol erudit d’abortives
nocions en la fervent cerimònia
on els peons escatim si la llum
del llum la vèiem (també el mateix llum)
si ací no hi fóssim doncs per a copsar’ls.
—El colom ets qui ulls embromallats
empastifat amb femtes per la jungla
es perd i a l’entortolligament quàntic
palimpsests els estisoren cirrosis
i a pàncrees claferts de teranyines
costelles i espòndils vinclats al llum
llunyà que mig il·lumina l’indret
s’hi agenollen costellam cantellut
esglaons d’escala de pou que duu
avall al calidoscopi penúltim
on hom ensuma carn de sacrifici
de colom qui el pèrfid gegant emprà
de torcaculs ell i ses carrinclones
joguines de mort qualque sangonera
d’escanyolit gladiador qui el nas
es trau com nosa a fuetades flonges
de cua de faisà qui al darrer
sardinell davant l’abís a frec rau.
—Davall la duad riuada final
de merda que tot i tot cos s’enduu.
—Catecòntic qui li aturarà els peus
no fos cas que encara es fotés més mal?
—Raïa a caire amb esmolat raor
d’ungla d’estruç polze a la salvatel·la
al ritme del cor t’hi ragen cadàvers
hi despertaven ferro uns quants de faves
es feien dir i tot de braus almogàvers.
—Ramats de vells cap a l’escorxador
els pengen carcasses dalt el trebol
inclòs t’hi volen t’hi volen muló
abans no t’heguin ja has emprès el vol.

(...)

—Balandrim-balandram colom minvant
El brut gegant l’ha emprat de torcaculs
Ara fonent-se seguirà l’impuls
S’engegarà tot sol al botavant.
—Bada badoc pel bosc i amb els senys nuls
Arriba ran de cap trau esclatant
D’escales que duen al foc convuls
Calidoscòpic glot i bategant.
—Sangloten al capdavall condemnats
Tots ells enduts encesos com parracs.
—Si caic no caic víctima de sotracs
Trèmul roman amb ulls esbatanats
A caire de trau com fútils rebaves.
—“Merda ara seca volaré sens traves.”

(...)

—Lliçó de religió lògica (oxímoron).
—Si els moscs es carden les mosques, els mosqueus les mosquees.

(...)

—Bon tros dels objectes religiosos són transformables en godomassins.
—A la fi, una utilitat, una funció raonable!
—Un godomassí, això serveix. Car les coses prou serveixen o no.
—El raor d’Occam.
—El raor de la raó. Si serveix, envant. Si no, fora.

(...)

—Eufemismes de merda.
—La síndrome de les Eumènides.
—Només hi ha un déu...
—I es diu la mort.
—Caga’t en déu.
—Car cagar’s en déu...
—Prou és cagar’s en la mort.
—I cagar’s en la mort és el que cal.

(...)

Consolador.
—Al seu godomassí, la meua tieta Vexil·lària li havia donat el nom de “Religió”.
—I doncs, cada cop que se la pelava i ho feia amb el seu godomassí Religió...
—Hom podia haver dit, verament, que...
—“Trobava sempre el consol de la Religió”.

(...)

—Vides alternatives?
—Per a viure-les, rai.
—Universos paral·lels?
—Per a ésser-hi, i fins a 34 ensems.
—Res. Només cal fer’s novel·lista, vós.
—Les vius, les vius. Les vius en eteri encadenament.
—I més en ragessin, ca?

(...)

—Els supersticiosos (ço és, els religiosos) de vegades canvien de religió (ço és, de superstició).
Ecs, tot aquell ridícul moneig!
—És un procés molt carrincló que en diuen conversió.
—I es veu, segons diuen, que ho fan, allò de tan carrinclonament convertir’s a una altra superstició, per tal d’afinar millor llurs probabilitats de salvació.
—Salvació? Falòrnies, inutilitats, bestieses!
—Si voleu conversió, això rai, putes fleumes, tard o d’hora, vulguis no vulguis, també us convertireu en l’única conversió que compta.
—Tots convertits!
En cadàvers.

(...)

—D’emplomallat a esplomallat.
—D’anar volant a estimbar’s pla.
—Les plomes del temps. L’univers s’acabarà quan el temps haurà perduda la darrera ploma.
—Un temps esplomallat no podrà volar enlloc. S’estromparà, i au. Ni volar ni merda.

(...)

—(Boigs i boigs qui he vists pertot arreu...)
—Em diu l’experiència...
—Que, tantost perceps algú qui menja brutament, com un maleït golafre maldestre, ja saps que, si no és boig, prou arribarà a ésser-ho amb no gaires dies més.

(...)

—Les fètides palterades dels fangosos repel·lents cabalistes.
—Tan útils, llurs rucs cabòries, com catorze quinze setze... conys als sengles caps de l’hidra més ferotge.

(...)

—“Intuïtiu, intuïtiu...!” — xiulava el piupiu.
—Veig que ja prou deia, molt intuïtiu, en Poe fa un pilot d’anys (el 1848) que d’universos pot ésser — i doncs, si pot ésser, és (amb tota la raó diu!), car tot el que pot ésser ha d’ésser (tard o d’hora, o tothora, simultanis), ha d’ésser, i prou — pot ésser, dic, diu, que n’hi hagi (d’universos), a pèrdua d’horitzó, il·limitadament, doncs, i cascú rumbejant el seu propi molt exclusiu “déu” — i qui diu “déu”, vol dir (és clar!) “feix de [sempre absurdes] lleis matemàtiques” que regeixen aquell altre (i cascun altre) precís univers.

(...)

De cony a cony.
—Entrem al món pel cony de madona Vida.
—En sortim pel cony de madona Mort.
—I prou.

(...)

—La vida només és fàcil si te’n fots del mort i del qui el vetlla.
—Tantost com dónes cap importància al mort o a qui el vetlla cagada l’has.

(...)

—En què balafiaràs la vida?
—N’hi ha qui la balafien en les imbecil·litats de la religió...
—Del poder...
—De l’estratègia... i de l’homei...
—De l’avarícia...
—Faré com n’Endimió.
—La balafiaré somiant.
—Per què no? Car cal balafiar-la en quelcom o altre, millor en quelcom plaent.

(...)

—Aquella carallot d’Iris Murdoch diu que no pot creure en “déu” perquè és incapaç de concebre algú de qui la crueltat sigui tan desorbitada com per haver creat un món així.
—Fal·laç argument, és clar — car un déu per força ha d’ésser maligne, malparit i sense cap respecte per allò que crea.
—Car, no fotem, tot el que hom crea prou cal que mori.
—No solament això (que “déu” sigui cruel) no és cap obstacle per a creure en “déu”, és condició sine-qua-non.
—No pots creure en “déu” si doncs no creus que és un ésser d’allò més criminal.
—Vés-te’n a la merda. Saps què? Més val no creure en cap déu. Per què podrir-te tu sol el cervell? Això fóra fer-li la farina blana, re no el satisfaria tant (si mai existís!) com veure’t torturat, a sobre del que et tortura i et torturarà...
—Veure’t torturat per la idea horrorosa de creure-hi.
—Babau!

(...)

—Per al paradís dels marietes moros, hom hi promet, no pas àngels si fa no fot verges, ans atzebs, vós, atzebs!
—Atzebs a betzef!
—72 atzebs rondant-te pel cap, 72 atzebs trempats rondant-te pel cap, volant-t’hi girientorn a tall d’aurèoles (sortós sortós!), a tall d’helicoptèriques aurèoles, aitan virtuoses sumptuoses sublims.

(...)

—A la pica (i hi degoten fastigosament els patògens) s’hi van senyant els datspelcul. N’hi ha de manta mena — l’insidiós, el delirós; l’assassí i el vagarós; i el qui ja és un flagell precoç...
—I el datpelcul més datpelcul de tots — el datpelcul especulador addicte al peculat — fa percolar els calers — dels butxacons d’altri degoten al seu, molt religiosament, això també — molt, molt religiosament.

(...)

Relíquies rai, cada vegades que els santons ens aclofem rere les pedres — oferiments a balquena.
—Quan el cretí Jesús va anar a cagar rere un pilotet de pedres, de la mateixa faisó que el seu cul mirava la caguerada, la caguerada mirava el cul — era una caguerada miraculosa.

(...)


~0~0~


Meanwhile, heard while riding the train...

(...)

—A qui amb dos dits de seny li podria importar el que pensa o diu un imbècil amb faldilla i pretensiós barret de faraó qui creu que els morts són vius en una altra dimensió, i que entre els morts vius hi ha criminals tan psicòticament sanguinaris com els canfelipútrids Franco o el Canfelip V d’Asspain, els quals no sols són vius i doncs deuen continuar fotent llurs assassinats a lloure, ans, perquè “defensaren la vera religió dels cretins”, han d’ésser per collons al cel o paradís, cardant-se cada dia setanta-dues noves verges!
—Ai les santíssimes bestieses!

(...)

Capellans i franquistes.
—Els veies i els hauries morts tots. Capellans — amb llurs budells bo i penjant-ne llavors els feixistes qui manaven a al merdós imperi inquisitorial; amb els budells dels feixistes, a tornajornals penjant-ne els clergues còmplices de la imposició universal de la por.
—El mot d’en Diderot et venia a l’esment, i un dia eren els budells dels uns escanyant els altres, i l’endemà era el contrari; el resultat, és clar, sempre era excel·lent — ambdós trinxats com porcs massa grassos i encara golafres de sangasses.
—Durant l’imperi feixista de l’església — a ranting cesspit of ignorance, bigotry and fear — cap als anys cinquanta i més, quan el franquisme canfelipútrid feia forrolla — i a d’altres indrets veïns no pas que fos gaire millor, ep! — les velles no solament havien d’heure-se-les amb la por de la mort imminent, es veien “moralment” trepitjades, humanament anihilades, per la por molt més grossa a l’infern – l’infern que els etzibaven els cruels capellans de merda, cobejosos de l’adorament i els petits calers de les velles, molt zelosos d’aquell poder que tenien damunt les miserables velles, i rere la màniga plena de mocs rient-se’n encara molt criminalment.
—Adoradors de la piadosa femta.

(...)

—El feixisme borbònic que tenalla els canfelipútrids es nodreix amb el moviment vers la independència dels Països Catalans.
—Pobres pútrids, vós! Haurien d’abandonar ni que fos un moment llur dèria secular d’avarícia lladra i lluitar per al nostre alliberament!
—Car només se’n desempallegaran, del feixisme borbònic, quan els Països Catalans serem lliures.

(...)

—Em sembla que els catalans hem seguit, per necessitat — abassegats ans terroritzats pels avariciosos bàrbars pútrids i gavatxs qui sempre ens han volguts anorreats — a seguir, pus tost que no el llibret de collonades dels cretins, el dels moros.
—Els moros, a llur llibret de collonades, s’hi diu que, on cal sobreviure de totes totes, prou cal fer l’hipòcrita, el fals-cul.
—Saps què? No siguis carallot, català assetjat, no et sacrifiquis pas si no val la pena, no et sacrifiquis si l’enemic té totes les armes i et vol extingit; part dedins serves la flameta, és clar, això rai, mes part defora fas paper de ruquet, i et t’armes...
—T’armes; t’armes, eh?
—T’armes de paciència fins que les escaiences circumstancials no variïn — llavors, arribat el bon moment, si de cas ja et resquitaràs.
—Cal no abandonar mai ni la tasca ni l’esperança, fa en Pompeu, el nostre oracle. Esperança de llibertat.

(...)

Canfelip.
—Irrisoris canfelipútrids — tenien un “cardillo” perquè era petitet i merdetes, un nan degenerat, sanguinari, ultra repugnant. I quan el “cardillo” se’ls va morir, hi ficaren el “quan cardo”, perquè era de “prosàpia” — sàpia déu què vol dir prosàpia! — i no volien insultar’l amb un diminutiu tan fastigós com “cardillo bis”, a part que del paio n’hi havia una penca — que em sembla que això vol dir prosàpia — que n’hi ha una penca, de gamarús.
—Ara els surt un cagalló encara més llargarut, i com mosques de merda tots al voltant del cagalló llarguerut, se n’havien de pensar un “cardo” més augmentat. Boniren i zumzejaren escardalencs fins que tots a frec de miocardi, ho hagueren de deixar estar.
—Al capdarrer, això ben debatut resolgueren, pobres capsdecony: —Saps què? A la merda els “cardos” i “cardillos”, “cardotes” i “cardassos” i “cardèrrimos”...! Per què no aprofitem que el cagalló llargarut és un “cagalló llargarut”, i ves collons que s’escau, molt propíciament, que el cagalló damunt la N és allò sempre més elevat i conspicu en el nom de la nostra pàtria patrièrrima, i en el gentilici de tots plegats... I... I, escaientíssima idea per a un cagalló llargarut, excel·lent representant d’un país que ja es fa representar amb un cagalló al capdamunt, com diem, i en diem... En diem... En diem “Canfelip”!
—Els castelladres, els canfelipaires, són així. Merda rai, què hi fotrem!


~0~0~


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

deixebles